lunes, 29 de octubre de 2012

Porta de Baix de la Muralla d´Altea per Pedro J. Ciudad


LA MURALLA ALTEANA- PORTA DE BAIX
"Porta de Baix". Una de les dos portes que tancaven la muralla. Situades en els llocs més idonis per a ús d'entrada i eixida del recinte, obrien les seues fulles al costat dels baluards que les defensaven. La "Porta de Dalt" foradava el mur al costat del castell, al cadamunt del tossal i permetia l'accés pel topònim "el Fornet" a l'interior de la comarca. Va desaparèixer abans de la demolició del castell, potser sobre 1830. La "Porta de Baix", al costat del seu baluard "la Torreta", obri als alteans el camí al nord, per la costera dels Matxos, senda tortuosa i molt empinada paca les terres baixes de cultius i del riu; i paca la mar i el territori tot fins les Penyes d'Arabí (Albir), mitjant el camí que, des d'esta porta, voreja la muralla i baixa en pendent pel llevant de la Vila –carrer del Sol– fins aplegar als plans del sud-est i més allà paca el ponent. Queda esta porta de la època fundacional, la "de Baix", a part de la del "Portal Nou" oberta sobre 1743, de la que parlarem més avant.
La muralla, en funció de donar empar als colons vinguts a repoblar aquesta baronia obligava a l'eixida i entrada, sense dubte, a horaris fixos de tancament i obertura de les portes. Hores fixes de portes tancades determinades per la seguretat de la població intramurs, obligant a la gent a entrar i permanèixer recluïda durant la nit i en dies de greu amenaça enemiga.
Estes portes van ser fabricades amb la fusta de grans pins de la comarca. Grossos troncs de pi mediterrani fets taulons quadrats, units entre sí mitjan un possible encadellat i reforçat el conjunt amb corretjes de ferro forjat clavades amb claus llargs i reblons. Ancorades al mur de cadirat giraven sobre potents gosnes o espigues de ferro situades als extrems de les fulles, els quals anaven encastades en les corresponents femelles, molt engreixades, de pedra o de ferro i situades en el sòl i la llinda de la porta en el mur. Es tancaven amb alamuts –grossos taulons de fusta reforçats amb ferro–, que a mode de forrellats i apretant per l'esquena de les fulles clavaven el seus extrems en forats oberts en la dura pedra de la muralla a cada costat de la porta. En una de les fulles hi havia un portella –porta xicoteta–, accessori habitual per a permetre el pas de persones o animals sense necessitat d'obrir la porta sancera. Aquesta portella estava assegurada també, amb grossos i llargs forrellats. Sense claus.
Òbviament no hi havia claus per aquestes portes. Això de rendir la plaça i donar les claus al cap de l'exèrcit vencedor era una figura simbòlica. Contes i faules històriques.
La Porta de Baix, darrere d'un arc de mig punt, obri a un túnel de cinc metros de llarg que dóna al pati on s'anjunten els carrers Major i de la Senyoria. Este túnel, per dalt, suporta una terrassa coberta de servici a la Porta i a la Torreta, i allí dóna inici a l'adarb que s'allunya paca l'est de la muralla.
Porta defensora que infon una càlida tranquil·litat però, també resulta emprenyadora, entorpidora del flux dinàmic que demana la faena i el conreu dels camps a qualsevol hora i dia. Mes, la seguretat de tots és l'important i no s'arrisca. Aixina que, les persones esperaran a obrir-se les portes i després s'abandonaran a les seues activitats fora del poble emmurallat. Només tornaran quan comence a enfosquir el dia, o davant un so de campanes tocant a rebat quel's afanyarà a posar-se a recull de la muralla per aquestes portes.
Grosses fulles de fusta i ferro que en els anys mil nou-cents quaranta encara permaneixien en esta Porta de Baix –segons Ramón Lloréns Barber, vellíssimes i nomenades del "Portal Vell"–. Segur que no eren les primeres i possiblement, tampoc, les segones. El temps i el corc van acabar amb elles.
Evidentment aquesta entrada ja no és la que era, i el dubte alcança fins a les pedres que formen l'arc del va. Sí ens mostra, almenys, el grossor que tenia la muralla en eixe punt: 1,60 metros de pedra carreu.
Pedro Juan Ciudad Ramón


LA MURALLA ALTEANA PUERTA DE ABAJO
"Puerta de Abajo". Una de las dos puertas que cerraban la muralla. Situadas en los lugares más idóneos para entrada y salida del recinto, abrían sus hojas junto a los baluartes que las defendían. La "Puerta de Arriba" horadaba el muro junto al castillo, en lo alto del cerro y permitía el acceso por el topónimo "el Fornet" al interior de la comarca. Desapareció antes de la demolición del castillo, quizá sobre 1830. La "Puerta de Abajo", junto a su baluarte "la Torreta", abre a los alteanos el camino al norte por la costera dels Matxos, senda tortuosa y muy empinada, hacia las tierras bajas de cultivos y del río. Y hacia el mar y todo el territorio hasta las Peñas de Arabí (Albir), mediante el camino que, desde esta puerta, bordea la muralla y baja en pendiente por el levante de la Villa –calle del Sol– hasta llegar a los llanos del sudeste y más allá hacia el poniente. Queda esta puerta de la época fundacional, la "de Abajo", aparte de la del "Portal Nou" abierta sobre 1743, de la que hablaremos más adelante.
La muralla, en función de dar amparo a los colonos venidos a repoblar esta baronía obligaba a la salida y entrada, sin duda, a horarios fijos de cierre y abertura de las puertas. Horas fijas de puertas cerradas determinadas por la seguridad de la población intramuros, obligando a la gente a entrar y permanecer recluida durante la noche y en días de grave amenaza enemiga.
Estas puertas fueron fabricadas con la madera de grandes pinos de la comarca. Gruesos troncos de pino mediterráneo hechos tablones cuadrados, unidos entre sí mediante un posible machihembrado y reforzado el conjunto con anchos flejes de hierro clavados con largos clavos y remaches. Ancladas al muro de sillería giraban sobre potentes goznes o espigas de hierro situadas en los extremos de las hojas, las cuales iban a su vez empotradas en sus correspondientes hembras, muy engrasadas, de piedra o hierro y ubicadas en el suelo y el dintel de la puerta en el muro. Se cerraban con alamudes –gruesas trancas de madera reforzadas también con hierro–, que a modo de cerrojo y apretando por la espalda de las hojas hundían sus extremos en huecos abiertos en la dura piedra de la muralla a cada lado de la puerta. En una de las hojas había un postigo –puerta pequeña–, accesorio habitual para permitir el paso de personas o animales sin necesidad de abrir la puerta entera. Este postigo estaba provisto, a su vez, de varios y duros cerrojos o trancas. Sin llaves.
Obviamente estas puertas carecían de llaves. Eso de rendir la plaza y entregar las llaves al jefe del ejército vencedor era una figura simbólica. Fábulas históricas.
La Puerta de Abajo, tras un arco de medio punto, abre a un túnel de cinco metros de largo que da al patio donde se juntan las calles Mayor y de La Señoría. Este túnel, por arriba, soporta una terraza cubierta de servicio a la Puerta y a la Torreta, y allí da inicio el adarve que se aleja hacia el este de la muralla.
Puerta defensora que infunde una cálida tranquilidad pero, también resulta fastidiosa, entorpecedora del flujo dinámico que demanda el trabajo y el cultivo de los campos a cualquier hora y día. Mas, la seguridad de todos es lo importante y no se arriesga. Así que, las gentes esperarán a abrirse las puertas y después se abandonarán a sus actividades fuera del pueblo amurallado. Sólo volverán cuando empiece a oscurecer el día, o ante la llamada de campanas tocando a rebato, apremiándoles a ponerse al recaudo de la muralla por estas puertas.
Recias hojas de madera y hierro que en los años mil novecientos cuarenta aún permanecían en esta Puerta de Abajo –según Ramón Lloréns Barber, viejas y nombradas del "Portal Viejo"–. Seguro que no eran las primeras y posiblemente, ni las segundas. El tiempo y la carcoma acabaron con ellas.
Es evidente que esta entrada ya no es la que era y la duda alcanza hasta las piedras que forman el arco del vano. Sí nos muestra, al menos, el grosor que tenía la muralla en ese punto: 1,60 metros de dura sillería.
Pedro Juan Ciudad Ramón

No hay comentarios:

Publicar un comentario