Porta de Baix de la Muralla d´Altea per Pedro J. Ciudad
LA MURALLA ALTEANA- PORTA DE BAIX
"Porta de Baix". Una de les dos portes que tancaven la muralla.
Situades en els llocs més idonis per a ús d'entrada i eixida del
recinte, obrien les seues fulles al costat dels baluards que les
defensaven. La "Porta de Dalt" foradava el mur al costat del castell, al
cadamunt del tossal i permetia l'accés pel topònim "el Fornet" a
l'interior de la comarca. Va desaparèixer abans de la demolició del
castell, potser sobre 1830. La "Porta de Baix", al costat del seu
baluard "la Torreta", obri als alteans el camí al nord, per la costera
dels Matxos, senda tortuosa i molt empinada paca les terres baixes de
cultius i del riu; i paca la mar i el territori tot fins les Penyes
d'Arabí (Albir), mitjant el camí que, des d'esta porta, voreja la
muralla i baixa en pendent pel llevant de la Vila –carrer del Sol– fins
aplegar als plans del sud-est i més allà paca el ponent. Queda esta
porta de la època fundacional, la "de Baix", a part de la del "Portal
Nou" oberta sobre 1743, de la que parlarem més avant.
La muralla, en
funció de donar empar als colons vinguts a repoblar aquesta baronia
obligava a l'eixida i entrada, sense dubte, a horaris fixos de tancament
i obertura de les portes. Hores fixes de portes tancades determinades
per la seguretat de la població intramurs, obligant a la gent a entrar i
permanèixer recluïda durant la nit i en dies de greu amenaça enemiga.
Estes portes van ser fabricades amb la fusta de grans pins de la
comarca. Grossos troncs de pi mediterrani fets taulons quadrats, units
entre sí mitjan un possible encadellat i reforçat el conjunt amb
corretjes de ferro forjat clavades amb claus llargs i reblons. Ancorades
al mur de cadirat giraven sobre potents gosnes o espigues de ferro
situades als extrems de les fulles, els quals anaven encastades en les
corresponents femelles, molt engreixades, de pedra o de ferro i situades
en el sòl i la llinda de la porta en el mur. Es tancaven amb alamuts
–grossos taulons de fusta reforçats amb ferro–, que a mode de forrellats
i apretant per l'esquena de les fulles clavaven el seus extrems en
forats oberts en la dura pedra de la muralla a cada costat de la porta.
En una de les fulles hi havia un portella –porta xicoteta–, accessori
habitual per a permetre el pas de persones o animals sense necessitat
d'obrir la porta sancera. Aquesta portella estava assegurada també, amb
grossos i llargs forrellats. Sense claus.
Òbviament no hi havia
claus per aquestes portes. Això de rendir la plaça i donar les claus al
cap de l'exèrcit vencedor era una figura simbòlica. Contes i faules
històriques.
La Porta de Baix, darrere d'un arc de mig punt, obri a
un túnel de cinc metros de llarg que dóna al pati on s'anjunten els
carrers Major i de la Senyoria. Este túnel, per dalt, suporta una
terrassa coberta de servici a la Porta i a la Torreta, i allí dóna inici
a l'adarb que s'allunya paca l'est de la muralla.
Porta defensora
que infon una càlida tranquil·litat però, també resulta emprenyadora,
entorpidora del flux dinàmic que demana la faena i el conreu dels camps a
qualsevol hora i dia. Mes, la seguretat de tots és l'important i no
s'arrisca. Aixina que, les persones esperaran a obrir-se les portes i
després s'abandonaran a les seues activitats fora del poble emmurallat.
Només tornaran quan comence a enfosquir el dia, o davant un so de
campanes tocant a rebat quel's afanyarà a posar-se a recull de la
muralla per aquestes portes.
Grosses fulles de fusta i ferro que en
els anys mil nou-cents quaranta encara permaneixien en esta Porta de
Baix –segons Ramón Lloréns Barber, vellíssimes i nomenades del "Portal
Vell"–. Segur que no eren les primeres i possiblement, tampoc, les
segones. El temps i el corc van acabar amb elles.
Evidentment
aquesta entrada ja no és la que era, i el dubte alcança fins a les
pedres que formen l'arc del va. Sí ens mostra, almenys, el grossor que
tenia la muralla en eixe punt: 1,60 metros de pedra carreu.
Pedro Juan Ciudad Ramón
LA MURALLA ALTEANA PUERTA DE ABAJO
"Puerta de Abajo". Una de las dos puertas que cerraban la muralla.
Situadas en los lugares más idóneos para entrada y salida del recinto,
abrían sus hojas junto a los baluartes que las defendían. La "Puerta de
Arriba" horadaba el muro junto al castillo, en lo alto del cerro y
permitía el acceso por el topónimo "el Fornet" al interior de la
comarca. Desapareció antes de la demolición del castillo, quizá sobre
1830. La "Puerta de Abajo", junto a su baluarte "la Torreta", abre a los
alteanos el camino al norte por la costera dels Matxos, senda tortuosa y
muy empinada, hacia las tierras bajas de cultivos y del río. Y hacia el
mar y todo el territorio hasta las Peñas de Arabí (Albir), mediante el
camino que, desde esta puerta, bordea la muralla y baja en pendiente por
el levante de la Villa –calle del Sol– hasta llegar a los llanos del
sudeste y más allá hacia el poniente. Queda esta puerta de la época
fundacional, la "de Abajo", aparte de la del "Portal Nou" abierta sobre
1743, de la que hablaremos más adelante.
La muralla, en función de
dar amparo a los colonos venidos a repoblar esta baronía obligaba a la
salida y entrada, sin duda, a horarios fijos de cierre y abertura de las
puertas. Horas fijas de puertas cerradas determinadas por la seguridad
de la población intramuros, obligando a la gente a entrar y permanecer
recluida durante la noche y en días de grave amenaza enemiga.
Estas
puertas fueron fabricadas con la madera de grandes pinos de la comarca.
Gruesos troncos de pino mediterráneo hechos tablones cuadrados, unidos
entre sí mediante un posible machihembrado y reforzado el conjunto con
anchos flejes de hierro clavados con largos clavos y remaches. Ancladas
al muro de sillería giraban sobre potentes goznes o espigas de hierro
situadas en los extremos de las hojas, las cuales iban a su vez
empotradas en sus correspondientes hembras, muy engrasadas, de piedra o
hierro y ubicadas en el suelo y el dintel de la puerta en el muro. Se
cerraban con alamudes –gruesas trancas de madera reforzadas también con
hierro–, que a modo de cerrojo y apretando por la espalda de las hojas
hundían sus extremos en huecos abiertos en la dura piedra de la muralla a
cada lado de la puerta. En una de las hojas había un postigo –puerta
pequeña–, accesorio habitual para permitir el paso de personas o
animales sin necesidad de abrir la puerta entera. Este postigo estaba
provisto, a su vez, de varios y duros cerrojos o trancas. Sin llaves.
Obviamente estas puertas carecían de llaves. Eso de rendir la plaza y
entregar las llaves al jefe del ejército vencedor era una figura
simbólica. Fábulas históricas.
La Puerta de Abajo, tras un arco de
medio punto, abre a un túnel de cinco metros de largo que da al patio
donde se juntan las calles Mayor y de La Señoría. Este túnel, por
arriba, soporta una terraza cubierta de servicio a la Puerta y a la
Torreta, y allí da inicio el adarve que se aleja hacia el este de la
muralla.
Puerta defensora que infunde una cálida tranquilidad pero,
también resulta fastidiosa, entorpecedora del flujo dinámico que demanda
el trabajo y el cultivo de los campos a cualquier hora y día. Mas, la
seguridad de todos es lo importante y no se arriesga. Así que, las
gentes esperarán a abrirse las puertas y después se abandonarán a sus
actividades fuera del pueblo amurallado. Sólo volverán cuando empiece a
oscurecer el día, o ante la llamada de campanas tocando a rebato,
apremiándoles a ponerse al recaudo de la muralla por estas puertas.
Recias hojas de madera y hierro que en los años mil novecientos cuarenta
aún permanecían en esta Puerta de Abajo –según Ramón Lloréns Barber,
viejas y nombradas del "Portal Viejo"–. Seguro que no eran las primeras y
posiblemente, ni las segundas. El tiempo y la carcoma acabaron con
ellas.
Es evidente que esta entrada ya no es la que era y la duda
alcanza hasta las piedras que forman el arco del vano. Sí nos muestra,
al menos, el grosor que tenía la muralla en ese punto: 1,60 metros de
dura sillería.
Pedro Juan Ciudad Ramón
No hay comentarios:
Publicar un comentario