martes, 6 de noviembre de 2012

Muralla Alteana.. Crrer de la Porta de Baix / Per Pedro J. Ciudad

Llenç de la muralla que des de la "Porta de Baix" arriba recte fins al cantó on es troba l'anomenat "Baluard de Llevant".
Setanta-cinc metros de mur de defensa que dóna a un espai suficient i aplanat per on circulen gents, carros i bèsties a l'hora de dirigir-se a totes parts, però insuficient per a poder maniobrar una força atacant. Muralla protectora davant d'una empinada vessant solcada de sendes sinuoses per on baixen i pugen alteans i forasters darrere de les seues necessitats quotidianes. Defensora, també, del camí extramurs al nord de la Vila –el carrer de la Porta de Baix–, molt utilitzat des de antiu per a la realització de basars.
El carrer de la Porta de Baix és lloc acostumat d'aprovisionament i guirigall diari de clamors d'ofertes, productes hortícoles, corral d'aus i peix fresc que compren veïns i forasters, i cada dimarts el gran i extraordinari mercat. Vénen ací mercaders de tots els punts de la comarca costanera i de les Muntanyes d'En Sarrià a vendre o canviar els seus productes d'alimentació, bestiars, ferramentes i utensilis de tot ús. El Déu del comerç és, ací i eixe dia, llargament homenatjat per mitjà del canvi i la barata. Calpins i benidormers porten peix d'almadrava en competència de pescadors locals; nuciers, polopins i callosins duen llegums, tramussos i cacauets, i productes fets de palma: graneres cabassos i maruanets; beniseros, xaloners i teuladers arriben ací amb marraixes de vi i de mistela, pansa de moscatell, i fins a cistelles i canastes de vimen; tarbeners i bolulleros abaixen sobrassades i embotits a més d'oli d'oliva, figues de pala i codonys; vileros i alcoians apleguen amb matxos carregats amb sàries plenes de xocolates i torrons, i peladilles, i fins a teles de cotó... Coses que al poble este li falten, però que amb el pas dels temps Altea els produirà en abundància, fins per a exportar.
És un mercat que va començar quan l'estabilitat demogràfica radicava fort en Altea –mitjantçant la repoblació, iniciat ja el segle XVII, amb mallorquins i d'algun altre lloc– i es desenrotllarà, cada any més, amb el creixement de la població i la vinguda de mercaders i comerciants a la vora de la mar, buscant l'eixida de manufactures, productes d'alimentació, cultius i matèries de tota espècie, de la comarca i les muntanyes, i travessant la mar repartir-se pel món.
També este camí, davant la muralla nord, era el carrer que acollia les festivitats i actes populars. Això sí, amb poc espai tots ben apinyats.
La nomenclatura de carrers va canviar, de quan en quan, el nom a esta artèria direccional. Vaig sentir dir: "carrer del Portal de Baix", "plaça del Portal Vell", "plaça de la Reina Isabel II", "carrer General Sanjurjo" i "carrer del Portal Vell". Qui sap si algun més. Segurament.
L'altra banda del mur dóna acolliment al carrer anomenat de La Senyoria. Este carrer intramurs reunix les cases més imponents de la comunitat. La burgesia acomodada s'amuntona entorn de la casa del Senyor. Les dames i cavallers acabalats van manar canviar, a penes es va poder, les portes i reixes construïdes de forma i estil igualitari, per Palafox al principi, a més d'allargar les mesures de la vivenda en competició ostentosa. Les façanes proclamen qui dorm darrere d'eixes portes de noble fusta i aprimorada factura, i les reixes de recarregada i preciosa forja complementen la bellesa de frondosos i vermells geranis, esclatades clavellineres blanques i olorosos gesmilers que donen aire més senyorial i distingit al carrer amb més cognoms rellevants.
Carrer de La Senyoria, en honor i honra dels Palafox que mai vindran a esta baronia a lluir palmito i títols davant dels seus arrendataris moros i cristians, vells i nous.
També li van canviar el nom a este carrer senyorial pel de "carrer des Frares". Raons hi hauria. I durant el regnat de la Reina Isabel, la segona, li van posar el d'un pròsper negociant i polític pegat a les faldes de la règia senyora, quan el mèrit se li va donar per portar el tren des de Madrid a Alacant. ¿Què ens donaria el ministre en Jusep de Salamanca, que li dediquem eixe carrer des d'aquells pretèrits temps?.
Pedro Juan Ciudad Ramón.


LA MURALLA ALTEANA
MURALLA NORTE. CALLE DE LA PUERTA DE ABAJO
Lienzo de la muralla que desde la "Puerta de Abajo" llega recto hasta la esquina donde se ubica el llamado "Baluarte de Levante".
Setenta y cinco metros de muro de defensa que da a un espacio suficiente y allanado donde circulan gentes, carros y bestias a la hora de dirigirse a todas partes, pero insuficiente para poder maniobrar una fuerza de asedio. Muralla protectora ante una abrupta ladera surcada de sendas serpenteantes por donde bajan y suben alteanos y forasteros en pos de sus necesidades cotidianas. Defensora, también, del camino extramuros, al norte de la Villa –la calle de la Puerta de Abajo–, utilizado desde antiguo para la realización de bazares.
La calle de la Puerta de Abajo es lugar acostumbrado de aprovisionamiento y guirigay diario, de clamores ofertantes de productos hortícolas, corral de aves y pescado fresco que compran vecinos y forasteros, y cada martes el gran y extraordinario mercado. Vienen aquí mercaderes de todos los puntos de la comarca costera y de las Montañas de Sarriá a vender o cambiar sus productos de alimentación, animales, herramientas y utensilios de todo uso. El Dios del comercio es, aquí y ese día, largamente homenajeado mediante el trueque y el cambio. Calpinos y benidormenses traen pescado de almadraba en competencia de pescadores locales; nucieros, polopinos y callosinos acuden con legumbres, altramuces y cacahuetes, y productos hechos de palma: escobas y capazos; beniseros, jalonenses y teuladenses cargan hasta aquí garrafas de vino y mistela, pasas de moscatel, y hasta cestos y canastas de mimbre; tarbeneros y bolullenses bajan sobrasadas i embutidos además de aceite de oliva, higos chumbos y membrillos; vileros y alcoyanos llegan con mulos y espuertas llenas de chocolates y turrones, y peladillas, y hasta telas de algodón... Cosas que al pueblo este le faltan, pero que con el paso de los tiempos Altea los producirá en abundancia, hasta para exportar.
Es un mercado que comenzó cuando la estabilidad demográfica radicaba fuerte en Altea –mediante la repoblación, iniciado ya el siglo XVII, con mallorquines y de otros lugares– y se desarrollará, cada año más, con el crecimiento de la población y la venida de mercaderes y comerciantes a la orilla del mar, buscando salida a manufacturas, productos de alimentación, cultivos y materias de toda especie, de la comarca y las montañas, y a través del mar llegar a otros mercados allende.
También este camino, ante la muralla norte, era la calle que acogía las festividades y actos populares. Eso sí, con poco espacio todos apiñados.
En la nomenclatura de calles fue cambiando el nombre de esta arteria direccional. Oí decir: "calle del Portal de Abajo", "plaza del Portal Viejo", "plaza de la Reina Isabel II", "calle del General Sanjurjo" y "calle del Portal Viejo". Quizás alguno más. Segurament.
La otra parte del muro acoge la calle nombrada de La Señoría. Esta calle intramuros reúne las casas más imponentes de la comunidad. La burguesía acomodada se apelotona en torno a la casa del Señor. Las damas y caballeros acaudalados mandaron cambiar, apenas se pudo, las puertas y rejas construidas de forma y estilo igualitario, por Palafox al principio, además de alargar las medidas de la vivienda en competición ostentosa. Las fachadas denotan quién duerme tras esas puertas de noble madera y primorosa factura, y las rejas de recargada y bella forja complementan la hermosura de frondosos y bermellones geranios, reventonas clavelineras blancas y olorosos jazmines dando más aire señorial y distinguido a la calle con más apellidos relevantes.
Calle de La Señoría, en honor y honra de los Palafox que nunca vendrán a esta baronía a lucir palmito y títulos ante sus arrendatarios moros y cristianos, viejos y nuevos.
También le cambiaron el nombre a esta calle señorial por el de "calle de los Frailes". Razones habría. Y durante el reinado de la Reina Isabel, la segunda, le pusieron el de un encumbrado negociante y político pegado a las faldas de la regia señora, cuando el mérito se le dio por traer el tren desde Madrid a Alicante. ¿Qué nos daría el ministro don José de Salamanca, que le dedicamos esa calle desde aquel lejano tiempo?.
Pedro Juan Ciudad Ramón.

No hay comentarios:

Publicar un comentario