Muralla Alteana.. Crrer de la Porta de Baix / Per Pedro J. Ciudad
Llenç de la muralla que des de la "Porta de Baix" arriba recte fins al cantó on es troba l'anomenat "Baluard de Llevant".
Setanta-cinc metros de mur de defensa que dóna a un espai suficient i
aplanat per on circulen gents, carros i bèsties a l'hora de dirigir-se a
totes parts, però insuficient per a poder maniobrar una força atacant.
Muralla protectora davant d'una empinada vessant solcada de sendes
sinuoses per on baixen i pugen alteans i forasters darrere de les seues
necessitats quotidianes. Defensora, també, del camí extramurs al nord de
la Vila –el carrer de la Porta de Baix–, molt utilitzat des de antiu
per a la realització de basars.
El carrer de la Porta de Baix és
lloc acostumat d'aprovisionament i guirigall diari de clamors d'ofertes,
productes hortícoles, corral d'aus i peix fresc que compren veïns i
forasters, i cada dimarts el gran i extraordinari mercat. Vénen ací
mercaders de tots els punts de la comarca costanera i de les Muntanyes
d'En Sarrià a vendre o canviar els seus productes d'alimentació,
bestiars, ferramentes i utensilis de tot ús. El Déu del comerç és, ací i
eixe dia, llargament homenatjat per mitjà del canvi i la barata.
Calpins i benidormers porten peix d'almadrava en competència de
pescadors locals; nuciers, polopins i callosins duen llegums, tramussos i
cacauets, i productes fets de palma: graneres cabassos i maruanets;
beniseros, xaloners i teuladers arriben ací amb marraixes de vi i de
mistela, pansa de moscatell, i fins a cistelles i canastes de vimen;
tarbeners i bolulleros abaixen sobrassades i embotits a més d'oli
d'oliva, figues de pala i codonys; vileros i alcoians apleguen amb
matxos carregats amb sàries plenes de xocolates i torrons, i peladilles,
i fins a teles de cotó... Coses que al poble este li falten, però que
amb el pas dels temps Altea els produirà en abundància, fins per a
exportar.
És un mercat que va començar quan l'estabilitat
demogràfica radicava fort en Altea –mitjantçant la repoblació, iniciat
ja el segle XVII, amb mallorquins i d'algun altre lloc– i es
desenrotllarà, cada any més, amb el creixement de la població i la
vinguda de mercaders i comerciants a la vora de la mar, buscant l'eixida
de manufactures, productes d'alimentació, cultius i matèries de tota
espècie, de la comarca i les muntanyes, i travessant la mar repartir-se
pel món.
També este camí, davant la muralla nord, era el carrer que
acollia les festivitats i actes populars. Això sí, amb poc espai tots
ben apinyats.
La nomenclatura de carrers va canviar, de quan en
quan, el nom a esta artèria direccional. Vaig sentir dir: "carrer del
Portal de Baix", "plaça del Portal Vell", "plaça de la Reina Isabel II",
"carrer General Sanjurjo" i "carrer del Portal Vell". Qui sap si algun
més. Segurament.
L'altra banda del mur dóna acolliment al carrer
anomenat de La Senyoria. Este carrer intramurs reunix les cases més
imponents de la comunitat. La burgesia acomodada s'amuntona entorn de la
casa del Senyor. Les dames i cavallers acabalats van manar canviar, a
penes es va poder, les portes i reixes construïdes de forma i estil
igualitari, per Palafox al principi, a més d'allargar les mesures de la
vivenda en competició ostentosa. Les façanes proclamen qui dorm darrere
d'eixes portes de noble fusta i aprimorada factura, i les reixes de
recarregada i preciosa forja complementen la bellesa de frondosos i
vermells geranis, esclatades clavellineres blanques i olorosos gesmilers
que donen aire més senyorial i distingit al carrer amb més cognoms
rellevants.
Carrer de La Senyoria, en honor i honra dels Palafox que
mai vindran a esta baronia a lluir palmito i títols davant dels seus
arrendataris moros i cristians, vells i nous.
També li van canviar
el nom a este carrer senyorial pel de "carrer des Frares". Raons hi
hauria. I durant el regnat de la Reina Isabel, la segona, li van posar
el d'un pròsper negociant i polític pegat a les faldes de la règia
senyora, quan el mèrit se li va donar per portar el tren des de Madrid a
Alacant. ¿Què ens donaria el ministre en Jusep de Salamanca, que li
dediquem eixe carrer des d'aquells pretèrits temps?.
Pedro Juan Ciudad Ramón.
LA MURALLA ALTEANA
MURALLA NORTE. CALLE DE LA PUERTA DE ABAJO
Lienzo de la muralla que desde la "Puerta de Abajo" llega recto hasta
la esquina donde se ubica el llamado "Baluarte de Levante".
Setenta y
cinco metros de muro de defensa que da a un espacio suficiente y
allanado donde circulan gentes, carros y bestias a la hora de dirigirse a
todas partes, pero insuficiente para poder maniobrar una fuerza de
asedio. Muralla protectora ante una abrupta ladera surcada de sendas
serpenteantes por donde bajan y suben alteanos y forasteros en pos de
sus necesidades cotidianas. Defensora, también, del camino extramuros,
al norte de la Villa –la calle de la Puerta de Abajo–, utilizado desde
antiguo para la realización de bazares.
La calle de la Puerta de
Abajo es lugar acostumbrado de aprovisionamiento y guirigay diario, de
clamores ofertantes de productos hortícolas, corral de aves y pescado
fresco que compran vecinos y forasteros, y cada martes el gran y
extraordinario mercado. Vienen aquí mercaderes de todos los puntos de la
comarca costera y de las Montañas de Sarriá a vender o cambiar sus
productos de alimentación, animales, herramientas y utensilios de todo
uso. El Dios del comercio es, aquí y ese día, largamente homenajeado
mediante el trueque y el cambio. Calpinos y benidormenses traen pescado
de almadraba en competencia de pescadores locales; nucieros, polopinos y
callosinos acuden con legumbres, altramuces y cacahuetes, y productos
hechos de palma: escobas y capazos; beniseros, jalonenses y teuladenses
cargan hasta aquí garrafas de vino y mistela, pasas de moscatel, y hasta
cestos y canastas de mimbre; tarbeneros y bolullenses bajan sobrasadas i
embutidos además de aceite de oliva, higos chumbos y membrillos;
vileros y alcoyanos llegan con mulos y espuertas llenas de chocolates y
turrones, y peladillas, y hasta telas de algodón... Cosas que al pueblo
este le faltan, pero que con el paso de los tiempos Altea los producirá
en abundancia, hasta para exportar.
Es un mercado que comenzó
cuando la estabilidad demográfica radicaba fuerte en Altea –mediante la
repoblación, iniciado ya el siglo XVII, con mallorquines y de otros
lugares– y se desarrollará, cada año más, con el crecimiento de la
población y la venida de mercaderes y comerciantes a la orilla del mar,
buscando salida a manufacturas, productos de alimentación, cultivos y
materias de toda especie, de la comarca y las montañas, y a través del
mar llegar a otros mercados allende.
También este camino, ante la
muralla norte, era la calle que acogía las festividades y actos
populares. Eso sí, con poco espacio todos apiñados.
En la
nomenclatura de calles fue cambiando el nombre de esta arteria
direccional. Oí decir: "calle del Portal de Abajo", "plaza del Portal
Viejo", "plaza de la Reina Isabel II", "calle del General Sanjurjo" y
"calle del Portal Viejo". Quizás alguno más. Segurament.
La otra
parte del muro acoge la calle nombrada de La Señoría. Esta calle
intramuros reúne las casas más imponentes de la comunidad. La burguesía
acomodada se apelotona en torno a la casa del Señor. Las damas y
caballeros acaudalados mandaron cambiar, apenas se pudo, las puertas y
rejas construidas de forma y estilo igualitario, por Palafox al
principio, además de alargar las medidas de la vivienda en competición
ostentosa. Las fachadas denotan quién duerme tras esas puertas de noble
madera y primorosa factura, y las rejas de recargada y bella forja
complementan la hermosura de frondosos y bermellones geranios,
reventonas clavelineras blancas y olorosos jazmines dando más aire
señorial y distinguido a la calle con más apellidos relevantes.
Calle de La Señoría, en honor y honra de los Palafox que nunca vendrán a
esta baronía a lucir palmito y títulos ante sus arrendatarios moros y
cristianos, viejos y nuevos.
También le cambiaron el nombre a esta
calle señorial por el de "calle de los Frailes". Razones habría. Y
durante el reinado de la Reina Isabel, la segunda, le pusieron el de un
encumbrado negociante y político pegado a las faldas de la regia señora,
cuando el mérito se le dio por traer el tren desde Madrid a Alicante.
¿Qué nos daría el ministro don José de Salamanca, que le dedicamos esa
calle desde aquel lejano tiempo?.
Pedro Juan Ciudad Ramón.
No hay comentarios:
Publicar un comentario