lunes, 19 de noviembre de 2012

La Muralla d´Altea- Baluard de Llevant/ Per Pedro J. Ciudad


Casal del marquès d'Ariza, senyor d'Altea. Imponent edificació senyorial, alhora que bastió defensiu, ubicat en el cantó que forma la muralla alteana amb els extrems dels murs nord i est. És un dels quatre punts més fortificats i preparats per a la defensa d'Altea. La seua situació, al nord-est de la muralla, li oferix el més espectacular panorama sobre la com
arca: les terres al sud-est de les "Muntanyes d'En Sarrià" on les serres deixen pas a la vall que reguen les auies dels rius Guadalest i Algar, que mesclades i formant un únic riu desemboquen al Mediterrani i servixen, a més d'hidratar els cultius alteans, fer moure les moles dels molins fariners i calmar la set dels vilatans. Tot el costat sud de Bèrnia a l'altre costat del riu; la vall que rep l'auia algarenya amb la magnífica frondositat dels salvatges canyars, vímens, baladres, murtes i mil vegetals de l'autòctona natura fins a la vora la mar. Tot el litoral des del morro de la serra que criden Toix, amb verticals penya-segats, acollidores cales i àmplies platges de redons cudols acariciats per la mar, que banya esta terra llevantina de nord a sud, fins a arribar als peus del tossal on roman altiu el baluard del marqués, donant l'enfront del sol matiner que apareix cada dia per l'horitzó mediterrani junt a Ifac. Des d'este Baluard s'aconseguix a veure la Torre de la Bombarda en la Serra Gelada i les torres en la costa de Cap Negret, de La Galera i del Mascarat en Toix, talaies de vigilància constant al corsari enemic.
El Baluard de Llevant té una planta quadrada i una secció típica renaixentista, amb un cos inferior atalussat i un pla vertical superior acabat en un bordó impostat ubicat abans de l'acabament de la seua coberta, plana, preparada per a la defensa.1
La seua base de grosses parets de carreu és contenedora dels magatzems i corrals, amb xicotetes obertures que donen a l'exterior: finestronets quadrats protegits per ferros de forja que donen llum i aireig a estes dependències. Les quadres obrin a l'exterior de la muralla, protegides per un mur contundent que llinda amb el camí a Benidorm.2
Des de la inflexió on acaba el talús, sense imposta, puja vertical el mur que alberga tres plantes. La primera amb habitacions i dependències del servici de la casa.
La segona planta i principal es troba un nivell per damunt del carrer en el cantó format pels carrers de La Senyoria i del Fondo.3 De sales amb grans finestrals que obrin cap a la badia. Balcons amplis i profunds amb barana de ferro y portelles de fusta dividides en diversos cossos: els inferiors amb portes que obrin directament a l'exterior i els superiors de xicotetes finestres amb vidre.4 La fusteria és de pi comarcà, pi verd de Guadalest, i potentes frontisses amb espases de ferro suporten el pes de les portes, assegurades per l'interior amb una balda i acabades amb oli a l'interior i a l'exterior pintades amb mangra, donant un toc rogenc als buits que es distingixen sobre el pla terrós de pedra calcària del Baluard.5 Planta principal que acull la sala d'audiències, despatx del marqués i unes altres annexes per als seus ajudants, amb mobiliari i decoració més bé austera. De les parets nord i oest, finestres amb fortes reixes donen vista a la Porta de Baix i a La Torreta que hi ha després d'ella, retallant-se sobre el Puig Campana, i cap a Bèrnia, on en dies clars es veu l'edificació del Fort manat construir pel rei Felip II en 1562, en projecte ara de desguarnir i abandonar.
La tercera planta és d'estances i dormitoris amb finestres menors i orientades als quatre punts cardinals; on està el dormitori senyorial amb finestres al front est i al lateral sud del Baluard, un nivell per damunt de l'adarb. Des d'allí pot veure's tot el llenç est de la muralla, fins el Baluard de la Casa de la Vila i el punt d'inflexió en la paret davant del barranc per on desaigüen les pluges caigudes en l'interior de la població.
Sobre esta última planta reforça un cordó de carreu i una defensa que protegix el pla de coberta, pensat a la manera de "batteria a la italiana", de baluard, des del qual i en cas de necessitat, es defenguen els llenços exteriors de la muralla i al mateix temps es puga disposar d'artilleria ofensiva d'alcanç.6
Mai va ser habitat pels seus senyors d'Ariza, ocupats en menesters més prop a les seues terres d'origen i a les Corts d'Aragó, València i Madrid, exercint els seus càrrecs d'Almiralls d'Aragó, alguns, i Grans d'Espanya, uns altres, entre nombrosos títols nobiliaris de que van ser posseïdors. Va ser ocupat, en canvi, pels seus representants i administradors fins a la desaparició dels Senyorius allà per 1837.
De 1908 ens queda una fotografia on encara i per última vegada mostra la seua enorme construcció a la vista del seu autor –¿el senyor Augusto Gracián, potser?– que ens va deixar la imatge per a que la coneguem els que no vam ser contemporanis, presa des del passeig Comte de Guadalhorce –actual emplaçament de la Rotonda del Passeig–. Poc després sucumbiria a l'edat i l'abandó, sent derruïda definitivament en 1926, baix mandat de l'alcalde en Josep Agulló Zaragozí, que va manar convertir el Baluard en una glorieta i enterrant els últims enderrocs en lo que fou la base de magatzems i planta de servicis, alçar un mirador privilegiat.

(1, 2, 3, 4, 5 y 6) JUAN MIGUEL DEL REY AYNAT. Un día en la Altea de septiembre de 1776. Sarrià. Revista d'Investigació i assaig de la Marina Baixa (segona època) Nº 1 Estiu 2009, p. 34, 35 i 36.

PEDRO JUAN CIUDAD RAMÓN.



LA MURALLA ALTEANA

BALUARTE DE LEVANTE
Casa del marqués de Ariza, señor de Altea. Imponente edificación señorial, al tiempo que bastión defensivo, sobresaliente en la aguda esquina que forma aquí la muralla alteana con los extremos de sus muros norte y este. Es uno de los cuatro puntos más fortificados y preparados para la defensa de Altea. Su situación, al noreste de la muralla, le ofrece el más espectacular panorama sobre la comarca: las tierras al sureste de las "Montañas de Sarriá" donde las sierras dejan paso al valle que riegan las aguas de los ríos Guadalest y Algar, que mezcladas y formando un único río desembocan en el Mediterráneo y sirven, además de hidratar los cultivos alteanos, para accionar los molinos harineros y calmar la sed de los lugareños. Todo el costado sur de Bernia al otro lado del río; el valle que recibe el agua algareña con la magnífica frondosidad de los salvajes cañaverales, mimbres, baladres, mirtos y mil vegetales de la autóctona naturaleza hasta la orilla del mar. Todo el litoral desde el morro de la sierra que llaman Toix, con verticales acantilados, acogedoras calas y amplias playas de blancos guijarros acariciados por el mar, que baña esta tierra levantina de norte a sur, hasta llegar a los pies del cerro donde permanece altivo el baluarte del marqués, dando la frente al sol madrugador que aparece cada día por el horizonte mediterráneo junto a Ifach. Desde este Baluarte se alcanza a ver la Torre de la Bombarda en la Sierra Helada y las torres en la costa de Cap Negret, de La Galera y del Mascarat en Toix, atalayas de vigilancia constante al corsario enemigo.
El Baluarte tiene una planta cuadrada y una sección típica renacentista, con un cuerpo inferior ataludado y un plano vertical superior acabado en un bordón impostado ubicado antes del remate de su cubierta, plana, preparada para la defensa.1
Su base de gruesas paredes de sillería es contenedora de los almacenes y corrales, con pequeñas aberturas que dan al exterior: ventanucos cuadrados protegidos por hierros de forja que dan luz y aireación a estas dependencias. Las cuadras abren al exterior de la muralla, protegidas por un muro contundente que linda con el camino a Benidorm.2
Desde la inflexión donde acaba el talud, sin imposta, sube vertical el muro que alberga tres plantas. La primera con habitaciones y dependencias del servicio de la casa.
La segunda planta y principal se encuentra un nivel por encima de la esquina formada por las calles de La Señoría y la Honda.3 De salas con grandes ventanales que abren hacia la bahía. Balcones amplios y profundos con antepecho de hierro y postigos de madera divididos en varios cuerpos: los inferiores con puertas que abren directamente al exterior y los superiores de pequeñas ventanas con vidrio.4 Su carpintería es madera de pino comarcano, "pi verd" de Guadalest, y potentes bisagras con espadas de hierro soportan el peso de las puertas, aseguradas por el interior con una balda y acabadas con aceite el interior y el exterior encalado con almagre, dando un toque rojizo a los huecos que se distinguen sobre el plano terroso de piedra caliza del Baluarte.5 Planta principal que acoge la sala de audiencias, despacho del marqués y otras anexas para sus ayudas, con mobiliario y decoración más bien austera. De las paredes norte y oeste, ventanas con fuertes rejas dan vista a la Puerta de Abajo y a La Torreta que hay tras ella, recortándose sobre el Puig Campana, y hacia Bernia, donde en días claros se divisa la obra del Fuerte mandado construir por el rey Felipe II en 1562, en proyecto ahora de desguarnecer y abandonar.
La tercera planta es de estancias y dormitorios con ventanas menores y orientadas a los cuatro puntos cardinales; donde está la alcoba señorial con ventanas al frente este y al lateral sur del Baluarte, un nivel sobre el adarve. Desde allí puede verse todo el lienzo este de la muralla, hasta el Baluarte de la Casa de la Villa y el punto de inflexión en la pared ante el barranco por donde desaguan las lluvias caídas en el interior de la población.
Sobre esta última planta refuerza un cordón de sillería y una defensa que protege el plano de cubierta, pensado a la manera de "batteria a la italiana", de baluarte, desde el cual y en caso de necesidad, se defiendan los lienzos exteriores de la muralla y a la vez se pueda disponer de artillería ofensiva de alcance.6
Nunca fue habitado por sus señores arizanos, ocupados en menesteres más cercanos a sus tierras de origen y a las Cortes de Aragón, Valencia y Madrid, desempeñando sus cargos de Almirantes de Aragón, algunos, i Grandes de España, otros, entre numerosos títulos nobiliarios de los que fueron poseedores. Fue ocupado, en cambio, por sus representantes y administradores hasta la desaparición de los Señoríos allá por 1837.
De 1908 nos queda una fotografía donde aún y por última vez muestra su enorme construcción a la vista de su autor –¿don Augusto Gracián, quizás?– que nos dejó su imagen para que la conozcamos los que no fuimos contemporáneos, tomada desde el entonces paseo del Conde de Guadalhorce –actual emplazamiento de la Rotonda del Paseo–. Poco después sucumbiría a la edad y el abandono, siendo derruida definitivamente en 1926, bajo mandato del alcalde don José Agulló Zaragozí, que mandó convertir el Baluarte en una glorieta y enterrando sus restos en sí misma, en lo que fue su base de almacenes y planta de servicios, alzar un mirador privilegiado.

(1, 2, 3, 4, 5 y 6) JUAN MIGUEL DEL REY AYNAT. Un día en la Altea de septiembre de 1776. Sarrià. Revista d'Investigació i assaig de la Marina Baixa (segona època) Nº 1 Estiu 2009, p. 34, 35 i 36.


PEDRO JUAN CIUDAD RAMÓN.

No hay comentarios:

Publicar un comentario