l´Hort de la Campaneta a través de triangle postals / Miguel del Rey

l ´Hort de la Campaneta en una imagen de Triangle Postals, cuando la casa aún estaba con sus dos cúpulas. Una de las míticas vistas alteanas de la segunda mitad del siglo XX.
Lo que sorprende es la fecha, relativamente reciente. 1989.

Casa de les Torres en Altea/ Miguel del Rey

Les torres de la Casa Martínez en Altea son uns dels elements arquitectonics faltans en l´imaginari col.lectiu alteá. Unes torres de un romanticisme ple, construïdes fora dels mur de la muralla renaixentista que han segut referència iconogràfica de la Altea del s. XIX y del XX, fotografiada i pintada per tots els viatgers i pintors que pasaren en quasi 200 anys

---------------------------------

Las torres de la casa Martínez en Altea son unos de los elementos que nos faltan en el imaginario alteano. unas torres de un pleno romanticismo, contruídas fuera de la muralla renacentista. Torres que han sido referencia iconográfica de la Altea del XIX y del XX, fotografiada y pintada por yodos los viajeros y fotógrafos en sus casi 200 años.

Fotografia de M. del Rey 1976

L´Olla d´Altea sobre els anys 1920/ Miguel del Rey

L'Olla d'Altea en una imatge entorn a 1920, on es pot vorer el paisatge, la casa del cantant líric Emilio Sagi Barba, construïda uns anys abans, hui Vila García, i també els cárregues de basalt per empedrar de les canteres de Cap Negret preparar per embarcar cap a València on es van empedrar el aquesta pedra d'una qualitat particular els carrers de l'eixample.

---------

La Olla de Altea en una imagen en torno a 1920, donde se puede observar el paisaje, la casa del cantante lírico Emilio Sagi Barba, construida unos años antes, hoy Villa García, así como las cargas de basalto para empedrar de las canteras de Cap Negret preparada para embarcar hacia Valencia con las que se empedrarían las calles del ensanche en este piedra de una calidad particular.

Atardecer / por Julio Palomino

La Muralla d´Altea- Baluard de Llevant/ Per Pedro J. Ciudad

Casal del marquès d'Ariza, senyor d'Altea. Imponent edificació senyorial, alhora que bastió defensiu, ubicat en el cantó que forma la muralla alteana amb els extrems dels murs nord i est. És un dels quatre punts més fortificats i preparats per a la defensa d'Altea. La seua situació, al nord-est de la muralla, li oferix el més espectacular panorama sobre la com

arca: les terres al sud-est de les "Muntanyes d'En Sarrià" on les serres deixen pas a la vall que reguen les auies dels rius Guadalest i Algar, que mesclades i formant un únic riu desemboquen al Mediterrani i servixen, a més d'hidratar els cultius alteans, fer moure les moles dels molins fariners i calmar la set dels vilatans. Tot el costat sud de Bèrnia a l'altre costat del riu; la vall que rep l'auia algarenya amb la magnífica frondositat dels salvatges canyars, vímens, baladres, murtes i mil vegetals de l'autòctona natura fins a la vora la mar. Tot el litoral des del morro de la serra que criden Toix, amb verticals penya-segats, acollidores cales i àmplies platges de redons cudols acariciats per la mar, que banya esta terra llevantina de nord a sud, fins a arribar als peus del tossal on roman altiu el baluard del marqués, donant l'enfront del sol matiner que apareix cada dia per l'horitzó mediterrani junt a Ifac. Des d'este Baluard s'aconseguix a veure la Torre de la Bombarda en la Serra Gelada i les torres en la costa de Cap Negret, de La Galera i del Mascarat en Toix, talaies de vigilància constant al corsari enemic.
El Baluard de Llevant té una planta quadrada i una secció típica renaixentista, amb un cos inferior atalussat i un pla vertical superior acabat en un bordó impostat ubicat abans de l'acabament de la seua coberta, plana, preparada per a la defensa.1
La seua base de grosses parets de carreu és contenedora dels magatzems i corrals, amb xicotetes obertures que donen a l'exterior: finestronets quadrats protegits per ferros de forja que donen llum i aireig a estes dependències. Les quadres obrin a l'exterior de la muralla, protegides per un mur contundent que llinda amb el camí a Benidorm.2
Des de la inflexió on acaba el talús, sense imposta, puja vertical el mur que alberga tres plantes. La primera amb habitacions i dependències del servici de la casa.
La segona planta i principal es troba un nivell per damunt del carrer en el cantó format pels carrers de La Senyoria i del Fondo.3 De sales amb grans finestrals que obrin cap a la badia. Balcons amplis i profunds amb barana de ferro y portelles de fusta dividides en diversos cossos: els inferiors amb portes que obrin directament a l'exterior i els superiors de xicotetes finestres amb vidre.4 La fusteria és de pi comarcà, pi verd de Guadalest, i potentes frontisses amb espases de ferro suporten el pes de les portes, assegurades per l'interior amb una balda i acabades amb oli a l'interior i a l'exterior pintades amb mangra, donant un toc rogenc als buits que es distingixen sobre el pla terrós de pedra calcària del Baluard.5 Planta principal que acull la sala d'audiències, despatx del marqués i unes altres annexes per als seus ajudants, amb mobiliari i decoració més bé austera. De les parets nord i oest, finestres amb fortes reixes donen vista a la Porta de Baix i a La Torreta que hi ha després d'ella, retallant-se sobre el Puig Campana, i cap a Bèrnia, on en dies clars es veu l'edificació del Fort manat construir pel rei Felip II en 1562, en projecte ara de desguarnir i abandonar.
La tercera planta és d'estances i dormitoris amb finestres menors i orientades als quatre punts cardinals; on està el dormitori senyorial amb finestres al front est i al lateral sud del Baluard, un nivell per damunt de l'adarb. Des d'allí pot veure's tot el llenç est de la muralla, fins el Baluard de la Casa de la Vila i el punt d'inflexió en la paret davant del barranc per on desaigüen les pluges caigudes en l'interior de la població.
Sobre esta última planta reforça un cordó de carreu i una defensa que protegix el pla de coberta, pensat a la manera de "batteria a la italiana", de baluard, des del qual i en cas de necessitat, es defenguen els llenços exteriors de la muralla i al mateix temps es puga disposar d'artilleria ofensiva d'alcanç.6
Mai va ser habitat pels seus senyors d'Ariza, ocupats en menesters més prop a les seues terres d'origen i a les Corts d'Aragó, València i Madrid, exercint els seus càrrecs d'Almiralls d'Aragó, alguns, i Grans d'Espanya, uns altres, entre nombrosos títols nobiliaris de que van ser posseïdors. Va ser ocupat, en canvi, pels seus representants i administradors fins a la desaparició dels Senyorius allà per 1837.
De 1908 ens queda una fotografia on encara i per última vegada mostra la seua enorme construcció a la vista del seu autor –¿el senyor Augusto Gracián, potser?– que ens va deixar la imatge per a que la coneguem els que no vam ser contemporanis, presa des del passeig Comte de Guadalhorce –actual emplaçament de la Rotonda del Passeig–. Poc després sucumbiria a l'edat i l'abandó, sent derruïda definitivament en 1926, baix mandat de l'alcalde en Josep Agulló Zaragozí, que va manar convertir el Baluard en una glorieta i enterrant els últims enderrocs en lo que fou la base de magatzems i planta de servicis, alçar un mirador privilegiat.

(1, 2, 3, 4, 5 y 6) JUAN MIGUEL DEL REY AYNAT. Un día en la Altea de septiembre de 1776. Sarrià. Revista d'Investigació i assaig de la Marina Baixa (segona època) Nº 1 Estiu 2009, p. 34, 35 i 36.
PEDRO JUAN CIUDAD RAMÓN.

Altar de l´Hort de la Campaneta / per Miguel del Rey

Interior de la capella de l'Hort de la Campaneta en l'estat actual. Una obra on va haver d'estar present el mestre d'obres Adrian Vela Gadea, ja que és d'alguna manera un assaig per al que posteriorment? serien els acabats de l'església del Consol, els quals són un reflex de la bonica arquitectura academiscísta de l'antiga Capella del Sagrari, més tard annexionada a l'església i mare del seu estil en el seua arquitectura interior

--------------------------

Interior de la capilla de l´Hort de la Campaneta en el estado actual. Una obra en la que debió estar presente el maestro de obras Adrian Vela Gadea, pues es de alguna manera un ensayo para lo que posteriormente? Serían los acabados de la iglesia del Consuelo, los cuales a su vez son un reflejo de la preciosa arquitectura academiscísta de la antigua Capilla del Sagrario, más tarde anexionada a la iglesia y madre de su estilo en arquitectura interior

Temporal de novembre / Robert Ferrer

La zona d'aparcament enfront del passeig, habilitat hui com a piscina a causa del fort temporal de gregal sobre la nostra costa.

La Muralla d´Altea- L´adarb / Per Pedro J. Ciudad

L'adarb, peça clau en les edificacions fortificades, no ho era menys en l'emmurallada Altea. El supose quasi ininterromput en els llenços del nord i de l'est, per estar la paret del mur en pla i al costat de camí —carrer de la Porta de Baix, carrer del Portal Nou, i en l'oest en el mur del carrer Major—, i intermitent en els costats sud i oest de la construcció per estar sobre escarpadures quasi inexpugnables o al costat del baluard principal com era el castell, suficient capaç per a salvaguardar la integritat del llenç i la Porta de Dalt, el cementeri i l'església.
El traçat de l'adarb permetia tant fer la ronda als sentinelles, com la distribució de defensors als baluards dels quatre cantons de la muralla. La seua altura sobre la base del carrer o camins hem de suposar que seria igualada, com igualada hauria de ser l'altura del mur. A quatre metros i mig d'alçada del sòl el pis de l'adarb, i tres metros i pico més d'altura de parapet, finestra i sostre de l'adarb per a un total rondant els huit metros de muralla.
Vos sembla baixa?. Aquesta muralla fiava la defensa a l'ús de la pólvora i no a la duresa o altura de les seues parets. No eren temps ni lloc de grans exèrcits i llargs setges com els de Sagunt i Numància en les Guerres Púniques, o els de Constantinoble i Jerusalem, en Les Croades. La muralla alteana era una tanca adequada a la tipologia dels seus enemics contemporanis. L'enemic a qui s'oposava eren grups poc nombrosos d'àrabs del nord d'Àfrica; de precaris recursos en la seua àrida terra, la fam els espentava a embarcar-se i creuant el Mediterrani aventurar-se per la costa robant per a menjar. Ja de pas aprofitaven per abastir-se de tot debades. Altres enemics feien negoci del segrest de descuidats llogarencs: camperols, mariners i viatgers pels que es demanava rescat després, o eren venuts en mercats d'esclaus i de remers per a galeres.
Va haver-hi una pròspera economia mediterrània al voltant del segrest en la que van prendre part governs, ordres religioses i militars, mediadors, corsos amb patent i pirates amb i sense pegat en l'ull, que afanyosos s'enriquien de la butxaca dels infeliços segrestats i les seues famílies.
El més perillós enemic era el cors turc del poderós Imperi Otomà, enemic declarat de la Monarquia Hispana, senyora coronada del Sacre Imperi Romà Germànic, obligada a protegir a tota la cristiandat. La distància i la logística impedia a l'armada turca atacar directament les nostres costes i això va obligar al Gran Turc a crear un Estat satèl.lit en la costa Nord-africana: Argel, base d'operacions per a successives expedicions de corsos turcs i berberiscos contra tot el Llevant peninsular. Aquestes expedicions consistien en l'atac per sorpresa a poblacions costaneres a l'objecte d'espoliar-les i emportar-se captius als seus pobladors.
El corsari turc, el berberisc i els ressistents moriscos reacis a integrar-se en la societat cristiana estaven estretament relacionats, i la majoria d'atacs corsos es realitzaven amb la clara connivència dels hispà-musulmans llevantins, els quals solien indicar-los on i quan desembarcar. Amb tot això no serien més que xicotetes tropes d'atacants fàcils de rebutjar per les armes de foc, els defensors alteans i els murs de la muralla.
Tornats a l'adarb observem que, al costat de la Porta de Baix i pocs metros més avall en eixe mur, queden traços de la seua ubicació —conservats molt rejovenits— amb una alineació que ens ha de recordar a la fundacional. En els llenços de l'est s'endevinen uns altres, molt pocs, i alguns diferixen en grandària i altura dels primers, la qual cosa dóna que pensar són postissos i vells adorns sobre les requeterreformades parets, foradades per numeroses finestres i balcons i estirades en altura. En la resta del perímetre de muralla brilla per la seua absència.
Pedro Juan Ciudad Ramón.

El Cantó de la Senyoria / Miguel del Rey

El cantó del carrer de la Senyoria d´Altea, la primera de les cantonades en entrar a l'antiga fortalesa alteana, i com passa sempre en arquitectura a la cantonada és on cal donar el to, ….i en el brancal, a la porta, al remat; la resta és plementeria, mur continu no adjectivat. ¿Quantes voltes no haurà suportat la cantonada?  ¿I esperes ...?: "Quedem a cantó". "Al cantó estaré". Tants carros l'han vorejat que les seues formes es desgasten en una honrosa vellesa. Els carreus, el cordó de vora, la banya de vaca superior, traces d'unes formes que intenten donar el to d'un viari, d'una ciutat, perquè la forma és en el fons el que es manté al llarg dels temps.

---------------

La esquina de la calle de la Señoría de Altea, la primera de las esquinas al entrar a la antigua fortaleza alteana; y como ocurre siempre en arquitectura en la esquina es donde hay que dar el tono, y en la jamba, en la puerta, en el remate, el resto es plementería , muro continuo no adjetivado. Cuantas vueltas habrá soportado la esquina, y esperas…? “quedem al cantó”. “Al cantó estaré” tantos carros la han rozado que sus formas se desgastan en una honrosa vejez. Los sillares, el cordón de borde, , el cuerno de vaca superior, trazas de unas formas que intentan dar el tono de un viario, de una ciudad; porqué la forma es en el fondo lo que permanece en la historia.

Muralla Alteana.. Crrer de la Porta de Baix / Per Pedro J. Ciudad

Llenç de la muralla que des de la "Porta de Baix" arriba recte fins al cantó on es troba l'anomenat "Baluard de Llevant".
Setanta-cinc metros de mur de defensa que dóna a un espai suficient i aplanat per on circulen gents, carros i bèsties a l'hora de dirigir-se a totes parts, però insuficient per a poder maniobrar una força atacant. Muralla protectora davant d'una empinada vessant solcada de sendes sinuoses per on baixen i pugen alteans i forasters darrere de les seues necessitats quotidianes. Defensora, també, del camí extramurs al nord de la Vila –el carrer de la Porta de Baix–, molt utilitzat des de antiu per a la realització de basars.
El carrer de la Porta de Baix és lloc acostumat d'aprovisionament i guirigall diari de clamors d'ofertes, productes hortícoles, corral d'aus i peix fresc que compren veïns i forasters, i cada dimarts el gran i extraordinari mercat. Vénen ací mercaders de tots els punts de la comarca costanera i de les Muntanyes d'En Sarrià a vendre o canviar els seus productes d'alimentació, bestiars, ferramentes i utensilis de tot ús. El Déu del comerç és, ací i eixe dia, llargament homenatjat per mitjà del canvi i la barata. Calpins i benidormers porten peix d'almadrava en competència de pescadors locals; nuciers, polopins i callosins duen llegums, tramussos i cacauets, i productes fets de palma: graneres cabassos i maruanets; beniseros, xaloners i teuladers arriben ací amb marraixes de vi i de mistela, pansa de moscatell, i fins a cistelles i canastes de vimen; tarbeners i bolulleros abaixen sobrassades i embotits a més d'oli d'oliva, figues de pala i codonys; vileros i alcoians apleguen amb matxos carregats amb sàries plenes de xocolates i torrons, i peladilles, i fins a teles de cotó... Coses que al poble este li falten, però que amb el pas dels temps Altea els produirà en abundància, fins per a exportar.
És un mercat que va començar quan l'estabilitat demogràfica radicava fort en Altea –mitjantçant la repoblació, iniciat ja el segle XVII, amb mallorquins i d'algun altre lloc– i es desenrotllarà, cada any més, amb el creixement de la població i la vinguda de mercaders i comerciants a la vora de la mar, buscant l'eixida de manufactures, productes d'alimentació, cultius i matèries de tota espècie, de la comarca i les muntanyes, i travessant la mar repartir-se pel món.
També este camí, davant la muralla nord, era el carrer que acollia les festivitats i actes populars. Això sí, amb poc espai tots ben apinyats.

Fresco de Genaro Palau "Playa de Altea" sobre 1920/ Miguel del Rey

Una imagen de la playa de Altea a principios del Siglo XX en un fresco del gran pintor Genaro Palau correspondiente a aquel nunca demasiado llorado salón de lo que fue la casa Mompó, en las afueras del pueblo. Más tarde fue la  en su momento del Penyo, la de Pepa nuestra amiga (s´en recordeu de lo bonico que era el saló) 

A lo que ibamos, la casa la construyeron para solaz del artista , el pintor Joaquín Mompó, pero a ella era asiduo el también pintor Genaro Palau, uno de los mejores paisajístas valencianos de principios de siglo, quien mejor pinto las marinas de nuestra Altea en su momento. 

La casa fue un centro cultural y de bohemia en el primer tercio del siglo XX, con fiestas amenizadas por los músicos, bajo la batuta del Mestre de la Música, quien en sus notas deja reflejadas las citas a las que asistían sus músicos y cuanto cobraban.

La imagen la he retocado y manipulado hasta proporcionarla y hacerla más visible a partir del original cedido por el gran investigador, amigo y gran alteanao Luis Fuster.

Palau y Mompó, elegantes y uno de ellos con pajarita,  están en en la foto de homenaje a D Francisco Martinez i Martinez que se le hizo sobre 1940 en la Fonda de Ronda (pag 330 de el Diccionario de Altea y sus cosas de Ramón Llorens) Homenaje que estos días se repite en el centenario de su obra "Coses de la Meua Terra", una de las mejores obras del la etnologia y el folklor valencianos.

Porta de Baix de la Muralla d´Altea per Pedro J. Ciudad

LA MURALLA ALTEANA- PORTA DE BAIX
"Porta de Baix". Una de les dos portes que tancaven la muralla. Situades en els llocs més idonis per a ús d'entrada i eixida del recinte, obrien les seues fulles al costat dels baluards que les defensaven. La "Porta de Dalt" foradava el mur al costat del castell, al cadamunt del tossal i permetia l'accés pel topònim "el Fornet" a l'interior de la comarca. Va desaparèixer abans de la demolició del castell, potser sobre 1830. La "Porta de Baix", al costat del seu baluard "la Torreta", obri als alteans el camí al nord, per la costera dels Matxos, senda tortuosa i molt empinada paca les terres baixes de cultius i del riu; i paca la mar i el territori tot fins les Penyes d'Arabí (Albir), mitjant el camí que, des d'esta porta, voreja la muralla i baixa en pendent pel llevant de la Vila –carrer del Sol– fins aplegar als plans del sud-est i més allà paca el ponent. Queda esta porta de la època fundacional, la "de Baix", a part de la del "Portal Nou" oberta sobre 1743, de la que parlarem més avant.
La muralla, en funció de donar empar als colons vinguts a repoblar aquesta baronia obligava a l'eixida i entrada, sense dubte, a horaris fixos de tancament i obertura de les portes. Hores fixes de portes tancades determinades per la seguretat de la població intramurs, obligant a la gent a entrar i permanèixer recluïda durant la nit i en dies de greu amenaça enemiga.
Estes portes van ser fabricades amb la fusta de grans pins de la comarca. Grossos troncs de pi mediterrani fets taulons quadrats, units entre sí mitjan un possible encadellat i reforçat el conjunt amb corretjes de ferro forjat clavades amb claus llargs i reblons. Ancorades al mur de cadirat giraven sobre potents gosnes o espigues de ferro situades als extrems de les fulles, els quals anaven encastades en les corresponents femelles, molt engreixades, de pedra o de ferro i situades en el sòl i la llinda de la porta en el mur. Es tancaven amb alamuts –grossos taulons de fusta reforçats amb ferro–, que a mode de forrellats i apretant per l'esquena de les fulles clavaven el seus extrems en forats oberts en la dura pedra de la muralla a cada costat de la porta. En una de les fulles hi havia un portella –porta xicoteta–, accessori habitual per a permetre el pas de persones o animals sense necessitat d'obrir la porta sancera. Aquesta portella estava assegurada també, amb grossos i llargs forrellats. Sense claus.
Òbviament no hi havia claus per aquestes portes. Això de rendir la plaça i donar les claus al cap de l'exèrcit vencedor era una figura simbòlica. Contes i faules històriques.