martes, 2 de abril de 2013

Personatges alteans del S XX- Rafael Aynat Benimeli / per Miguel del Rey


Rafael Aynat Benimeli, -Rafael de Calces- naix a Altea sobre 1902; primogènit de Miguel Aynat Calzas del Castillo i de Rosa Benimeli Martínez. Cursa alguns cursos de Dret a la Universitat de Madrid. Després de la primerenca i inesperada mort del seu pare pren les regnes de la família el 1932 com a propietari de terres a Altea, Benimantell i Gorga, al qual s'uneixen petits negocis de pesca, derivats de ramaderia, etc. Des d'aquests anys es manté proper als jutjats i registres Civil d'Altea, sent durant molts anys jutge de pau. Socialment vinculat a la dreta moderada, és militaritzat en la guerra civil, mantenint certa tebiesa amb la causa republicana, la mateixa que més tard mostra pel franquisme oficial. Manté la seua solteria, al costat d'una activa vida social a Altea durant els anys 1940 a 1986. Mor a Altea el 1992. 
---------------

Rafael Aynat Benimeli, nace en Altea sobre 1902; primogénito de Miguel Aynat Calzas del Castillo y de Rosa Benimeli Martínez. Cursa algunos cursos de Derecho en la Universidad de Madrid. Tras la temprana e inesperada muerte de su padre toma las riendas de la familia en 1932 como propietario de tierras en Altea, Benimantell y Gorga, a lo que se unen pequeños negocios de pesca, derivados de ganadería, etc. Desde estos años se mantiene próximo a los  Juzgados y Registros Civil de Altea, siendo durante muchos años Juez de Paz. Socialmente vinculado a la derecha moderada, es militarizado en la guerra civil, manteniendo cierta tibieza con la causa republicana, la misma que mas tarde muestra por el franquismo oficial. Mantiene su soltería, junto a una activa vida social en Altea durante los años 1940 a 1980. Muere en Altea en 1992

viernes, 29 de marzo de 2013

Excursion de Pascua de 2013-Molins de l´Algar/ Miguel del Rey

Puente de la Carretera N332 sobre el Algar.
Puente de gravedad construido por arcos rebajados de unos 9 metros de luz que descansan en basas aplantilladas; arcos y basas construidos con piedra caliza de Les Quintanes combinada con caliza mas dura en arcos y piezas del tajamar, posiblemente de Campello. Consta de 20 arcos con una longitud total de de 258 mtrs más dos largos embarques a ambos lados. Construido en 1880 resolvió definitivamente el paso del río que debía hacerse por el camino Real y vadear cuando era posible atravesando con pontones o directamente por el agua el Algar, o bien en ocasiones, cuando el agua era abundante, sorteando el río por medio de embarques por mar de personas y carruajes.
Viaducto del Ferrocarril.-
Entra en servicio en 1915. El Viaducto del Algar salva el cauce del río por medio de ocho tramos de vigas Pratt apoyadas en machones de sillería aplantillada de piedra de les Quintanes: un viaducto ya histórico que forma parte del paisaje de esta parte última del Algar antes de su desembocadura.
Las obras del tramo Alicante-Villajoyosa se encargan a la empresa Perchot y Marx, de París y definitivamente a la constructora francesa "Société International des Travaux Publics", que es quien realiza los trabajos. 28 de Octubre de 1914 se inauguran los tramos Alicante-Villajoyosa y Villajoyosa-Altea. 11 de Julio de 1915, Inauguración del tramo Altea-Denia. En 1935 se concede permiso a Cubiertas y Tejados S.A que estaba construyendo el puerto de Altea permiso para que circularan trenes de rocas desde el ramal de las canteras de Les Quintanes al ramal del puerto de Altea.
Molí de la Torre
Nos encontramos con un molino originario de finales del siglo XVII, si no anterior. Ya existe documentado en un registro parroquial de 1673. En 1705 el Molí de la Torre está perfectamente representado, cercano a la desembocadura del Algar, en la cartografía de la Bahía de Altea que hace John Gaudy. La documentación del siglo XIX describe como el molino aprovechaba las aguas de una acequia originada en la confluencia del Barranc de les Cases o d'Altea la Vella con el río Algar. Estuvo en uso hasta principios de los años treinta del siglo XX
Molí de Benimussa.-
El Molí de Benimussa se encuentra en una terraza fluvial en la margen derecha del río Algar y dominando su cauce. Actualmente se puede acceder a él desde el camino que transcurre por la orilla derecha del río y también desde el camino del Mandem. Las tierras de los alrededores se dedican a cultivos de regadío de frutas y verduras, con alta rentabilidad.
El conjunto de Casal de Molineda, Balsa y Cup, se complementan con la Casa del molinero, la cual, habilitada como vivienda, se conserva en muy buenas condiciones, manteniendo el sabor y la calidad de los espacios internos y externos del antiguo molino. Se tienen noticias de su existencia desde el siglo XVIII y estuvo en servicio hasta los años 1950 (R. LLorens, pp 246)
Molí dels Moros
El Molí Vell o Molino de los Moros es la estructura conservada de un antiguo molino medieval situado en el borde derecho del río Algar. Su tipología constructiva es propia de la cultura islámica.

 

miércoles, 20 de marzo de 2013

Calvarí d´Altea la Vella / Miguel del Rey-Pere Soler i Jaume Martínez


Situat sobre el vessant nord del tossal on s'assenta el Poblet, el Calvari és un element caracteritzador del paisatge i és molt visible tant des de la pròpia Altea la Vella, com des del Camí del Garroferet. L'orografia del lloc defineix una conca visual a curta distància de gran intensitat visual i valor etnològic, la qual té unes vistes molt interessants sobre el Calvari. Aquesta conca està definida pel Barranc de les Cases, les vessants dels tossals baix les quals es troba la font del Garroferet, la Font Gran i les muntanyetes al voltant del cementeri. Solcat aquest triangle, pel traçat del Reg d Altea la Vella i el Camí del Garroferet,

L'arquitectura dels casalicis és la tradicional d'aquestes construccions quadrades amb un cos basamental que eleva fins a una determinada alçada el cos on s'obri la capella, la capelleta que protegeix l'escena de l'estació corresponent de les 14 existents en aquests Via Crucis tradicionals. la capelleta quadrada es tanca amb una reixa i al fons se situa el panell ceràmic. Es remata el casalici amb una piràmide de quadre costats, molt pròpia d'aquestes arquitectures, acabades sempre en arrebossats i pintades de blanc.
-------------
Situado sobre la ladera norte de la colina donde se asienta el Poblet, el Calvari es un elemento caracterizador del paisaje y es muy visible tanto desde la propia Altea la Vella, como desde el Camino del Garroferet. La orografía del lugar define una cuenca visual a corta distancia de gran intensidad visual y valor etnológico, la cual tiene unas vistas muy interesantes sobre el Calvario. Esta cuenca está definida por el Barranco de les Cases, las laderas de las colinas bajo las cuales se encuentra la Font del Garroferet, la Font Gran y las colinas entorno al cementerio. Surcado este triángulo, por el trazado del Reg d ́Altea la Vella y el Camí del Garroferet,

La arquitectura de los casalicios es la tradicional de estas construcciones cuadradas con un cuerpo basamental que eleva hasta una determinada altura el cuerpo donde se abre la capilla, la hornacina que protege la escena de la estación correspondiente de las 14 existentes en estos Vía Crucis tradicionales. la hornacina cuadrada se cierra con una reja y al fondo se sitúa el panel cerámico. Se remata el casalicio con una pirámide de cuadro lados, muy propia de estas arquitecturas, acabadas siempre en revocos y pintadas de blanco.

sábado, 16 de marzo de 2013

la Casa Marín en Altea/ Miguel del Rey


La casa Marín és un dels exemples característics de les arquitectures eclèctiques que trobàvem en els pobles i ciutats valencianes de la primera meitat del segle XX; construccions característiques d'una època. Un paisatge perdut del qual no...més queden alguns exemples.
La casa Marín, a Altea, ens mostra l'esquema típic d'aquest tipus de cases, construïda entorn als anys 1930, on destaquen dos elements característics: la Torre i el Porxo. Les cases solen incloure cossos més o menys compactes, generalment construïts per dos crugies o tres en algun cas. El porxe sol situar-se en un lateral, quan no s'utilitza com a espai filtrant anterior a l'entrada de la casa. La torre es situa lateralment i de manera que la seua esveltesa quede garantida en permetre la possibilitat de llegir-se en tota la seua alçada, com és el cas d'esta casa. Torre amb tres nivells, esvelta, amb tres estretes finestres per nivell acabades en arcs. La coberta a quatre aigües i el ressalt de la volada del ràfec amb els panells de taulell, marca un remat molt adjectivat, potenciant l'ombra d'un ràfec ja de per si molt volat.
----
La casa Marín es uno de los ejemplos característicos de las arquitecturas eclécticas que encontrábamos en los pueblos y ciudades valencianas de la primera mitad del siglo XX; construcciones características de una época. Un paisaje perdido del que solo quedan algunos ejemplos.

La casa Marín, en Altea, nos muestra el esquema típico de este tipo de casas en las que destacan dos elementos característicos: la Torre y el Porche. Las casas suelen incluir cuerpos
más o menos compactos, generalmente construidos por dos crujías o tres en algún caso. El porche suele situarse en un lateral, cuando no se utiliza como espacio filtrante anterior a la entrada de la casa. La torre se sitúa lateralmente y de manera que su esbeltez quede garantizada al permitir la posibilidad de leerse en toda su altura, como es el caso de esta casa. Torre con tres niveles, esbelta, con tres estrechas ventanas por nivel acabadas en arquillos. La cubierta a cuatro aguas y el resalte del voladizo del alero con los paneles de azulejo, marca un remate muy adjetivado, potenciando la sombra de un alero ya de por si muy volado.

lunes, 25 de febrero de 2013

Casa Gadea en Altea, o La vil.la dels Angels/ per Miguel del Rey


Es va construir entre 1988 i 1890 per l'advocat alteà, Vicent Gadea i Orozco, doctor en lleis, magistrat, catedràtic, rector de la Universitat de València i senador. Personatge vinculat a les forces vives del moment, que manté amistat en l'últim terç del segle XIX amb il · lustres personatges, tant de les lletres, com de la política, la música, l'església, etc., Entre els quals el mateix cap de Govern regeneracionista José Canalejas, i Joan Benlloch, coadcutor de l'església dels Sants Joans a València, més tard nomenat cardenal - on potser puga vindre el títol pontifici concedit de Marquès de Gadea-, prop del cercle del Marquès de Campo, financer, filantrop i polític conservador valencià. Personatges tots ells que van gaudir d'estades a la vila que el nostre personatge es construeix a l'Olla d'Altea, lloc on va morir el 1904.
L'arquitectura de la casa.
L'autoria del projecte és l'arquitecte i polític, vinculat a l'aristocràcia valenciana José Juan Camaña i Laymón (1850 a 1926). És potser la més interessant i característica de les viles suburbanes que es construeixen en l'Altea de finals del S XIX. Una arquitectura eclèctica, culta, moderna, que inclou: la casa i jardí amb vistes al mar, més un parc naturalista al seu voltant, proposta molt de moda en aquest moment a les grans viles burgeses. La casa es resol amb una planta a la italiana, inspirada en el palladianisme amb algun elements neogòtics, que introdueix un grau de modernitat evident amb la incorporació de nous materials per a l'època com els que treballen per la cúpula piramidal central.
 ---------
Casa Gadea o la Villa de los Angeles.-
Se construyó entre 1988 y 1890 por el abogado alteano, Vicente Gadea y Orozco, doctor en leyes, magistrado, catedrático, rector de la Universidad de Valencia y senador. Personaje vinculado a las fuerzas vivas del momento, que mantiene amistad en el último tercio del siglo XIX con ilustres personajes, tanto de las letras, como de la política, la música, la iglesia, etc., Entre ellos el propio jefe de Gobierno regeneracionista José Canalejas, y Joan Benlloch, coadcutor de la iglesia de los Santos Juanes en Valencia, más tarde nombrado cardenal - donde quizás pueda venir el título pontificio concedido de Marqués de Gadea-; próximo al círculo del Marqués de Campo , financiero, filántropo y político conservador valenciano. Personajes todos ellos que disfrutaron de estancias en la villa que nuestro personaje se construye a la Olla de Altea, lugar donde murió en 1904.
La arquitectura de la casa.-
La autoría del proyecto es el arquitecto y político, vinculado a la aristocracia valenciana José Juan Camaña y Laymón (1850 a 1926). Es quizás la más interesante y característica de las villas suburbanas que se construyen en el Altea de finales del S XIX. Una arquitectura ecléctica, culta, moderna, que incluye: la casa y jardín con vistas al mar, más un parque naturalista a su alrededor, propuesta muy de moda en este momento a las grandes villas burguesas. La casa se resuelve con una planta a la italiana, inspirada en el palladianismo con algún elementos neogóticos, que introduce un grado de modernidad evidente con la incorporación de nuevos materiales para la época como los que trabajan por la cúpula piramidal central.

viernes, 15 de febrero de 2013

Vista de Altea a mediados deL siglo XX / autor desconocido


Altea a mediados de siglo, en una fecha indeterminada, pero de un martes, como podemos ver por el mercado en la actual calle Filarmónica, antes del Mercat. También vemos que el antiguo mercado no habia sido construido. Ni la Casa Zaragoza, en la esquina de esta calle con la Costera de Montcau. Podemos ver al antiguo convento, la Replaceta en todo su esplendor, las casa de la calle Conde de Altea y al final  el antiguo Hotel Gasthoff en el extremo norte de la Calle. ¿Correiran los años 1940?


domingo, 10 de febrero de 2013

Personatges alteans del S XIX- Luis Martínez i Beneyto / per Miguel del Rey


Neix a Altea el 1828, fill de Luis Martínez i Clara Beneyto, dues famílies de tradició alteana amb personatges en professions liberals: metges, apotecaris i escrivans, etc, als quals s'unia la seva condició de terratinents. Va ser diputat a Corts a Madrid durant diverses legislatures va dedicar gran part de la seua vida a tasques filantròpiques i benèfiques, tant des del Parlament de la Nació, com des del seu propi poble d'Altea, en particular es centre en pal · liar els danys socials causats per les epidèmies de febres colèriques de 1854, 1856 i 1869; feines per les quals el rei Amadeu I li va concedir la Creu de Primera Classe de l'Ordre Civil de la Beneficència al juliol de 1871. La seua inesperada mort a Madrid el 1874 va ser molt sentida a la Cort i a Altea, on es van dictar bàndols en els quals s'unien les lloes a l'heroi, com se li qualificava, amb el consol que la figura del seu germà Joan podria significar en la herència política dels ciutadans locals.
Luis Martínez, solter, sense descendència, va ser un benefactor del poble, "pare dels pobres" se li deia. Va regalar terrenys a la seua finca de Les Rotes per crear un nou cementiri, seguint criteris higienistes que allunyara els enterraments dels voltants del poble. Des de la seua casa del Barranquet (Foia d'Icard), va animar a les seues gents a celebrar festes populars i religioses, que les va dedicar al sant valencià Luis Beltran, en honor al sant patró del "senyor Llauís", com indica R. Llorens (p 124, Altea 1983).
Bibliografia: Llorens, R. Diccionario de Altea y sus Cosas.  p. 124, . Altea 1983
--------------
Nace en Altea  en 1828, hijo de Luis Martínez y Clara Beneyto, dos familias de tradición alteana con personajes en profesiones liberales: médicos, boticarios y escribanos, etc, a los que se unía su condición de terratenientes. Fue Diputado a Cortes en Madrid durante varias legislaturas dedicó gran parte de su vida a labores filantrópicas y benéficas, tanto desde el Parlamento de la Nación, como desde su propio pueblo de Altea, en particular se centro en paliar los daños sociales causados por las epidemias de fiebres coléricas de 1854, 1856 y 1869; labores por las cuales el rey Amadeo I le concedió la Cruz de Primera Clase  de la Orden Civil de la Beneficencia en Julio de 1871. Su inesperada muerte en Madrid  en 1874 fue muy sentida en la Corte y en Altea, donde se dictaron bandos en los cuales se unían las loas al héroe, como se le calificaba, con el consuelo que la figura de su hermano Juan podría significar en la herencia política de los ciudadanos locales.
Luis Martínez, soltero, sin descendencia, fue un benefactor del pueblo, “padre de los pobres” se le llamaba. Regaló terrenos en su finca de Les Rotes para crear un nuevo cementerio, siguiendo criterios higienistas que alejara los enterramientos de las inmediaciones del pueblo. Desde su casa del Barranquet (Foia d´Icard), animó a sus gentes a celebrar fiestas populares y religiosas, que las dedicó al santo valenciano Luis Beltran, en honor al santo patrono del “señor Llauís”, como indica R. Llorens ( p 124, Altea 1983). 

viernes, 8 de febrero de 2013

La Torre de Cap Negret / Miguel del Rey. Jaume Martínez i Pere Soler

Plànol i Perfil de la Península de Cap Negrete MP i D XXIX 49. F. Ricaud. 1739 / Vista de Cap Negret Inicis S. XX.-
 En 1555 les ordenances del Duc de Maqueda, virrei de València, contemplen l'organització d'una xar...xa d'edificacions defensives i torres sentinelles en les costes del Regne de València. El 1563 l'enginyer Joan Baptista Antonelli adverteix de la necessitat d'edificar una torre a Cap Negret per reforçar el sistema de vigilància costaner durant el regnat de Felip II. A la costa d'Altea ja existia la Torre de Bellaguarda que vigilava el costat meridional del riu Algar, la torre de Cap Negret sorgeix per la necessitat de guardar el marge septentrional del riu i així vigilar l'acostament de naus enemigues a la recerca d'aiguada o de botí a terra.
La Torre de Cap Negret va estar dotada d'artilleria i 10 soldats del carrer i dos a cavall. Els soldats a cavall fan la funció "d´atajadors" per reconèixer la costa i informar el castell que des de 1585 disposa d'alcaid. El 1697 ja no disposa de "atajador".
A principis del segle XVII el virrei marquès de Caracena aconsella construir una torre més gran a Cap Negret. A mitjan segle XVIII es projecta la construcció d'un castell a manera de forta reutilitzant en part la torre renaixentista de Antonelli, de la qual dóna notícia dels plans de Francisco Ricaud datat a València el setembre de 1739 i anomenat "Pla de la Península de Cap Negrete amb la situació del seu Torre i Bateria ... "i denominats M, P i D XXIX 49 i 50, més el no construït mai Fort projectat el 1741 per l'enginyer militar Nicolás Bodin i que ens presenta en un pla denominat" pla i perfils del fort que es projecta a Cap Negrete ... ". A mitjan segle XIX el conjunt d'edificacions està destruït i en ruïna.
--------------------------------------------
En 1555 las ordenanzas del Duque de Maqueda, virrey de Valencia, contemplan la organización de una red de edificaciones defensivas y torres vigías en las costas del Reino de Valencia. En 1563 el ingeniero Juan Bautista Antonelli advierte de la necesidad de edificar una torre en Cap Negret para reforzar el sistema de vigilancia costero durante el reinado de Felipe II. En la costa de Altea ya existía la Torre de Bellaguarda que vigilaba el lado meridional del río Algar, la torre de Cap Negret surge por la necesidad de guardar el margen septentrional del río y así vigilar el acercamiento de naves enemigas en busca de aguada o de botín en tierra.
La Torre de Cap Negret estuvo dotada de artillería y 10 soldados de a pie y dos a caballo. Los soldados a caballo hacen la función de atajadores para reconocer la costa e informar al castillo que desde 1585 dispone de alcaide. En 1697 ya no dispone de atajador.
A principios del siglo XVII el virrey Marqués de Caracena aconseja construir una torre más grande en Cap Negret. A mediados del siglo XVIII se proyecta la construcción de un castillo a modo de fuerte reutilizando en parte la torre renacentista de Antonelli, de la cual da noticia los planos de Francisco Ricaud fechado en Valencia en Septiembre de 1739 y denominado “Plano de la Península de Cabo Negrete con la situación de su Torre y Bateria…” y denominados M, P y D XXIX 49 y 50, más el no construido jamás Fuerte proyectado en 1741 por el ingeniero militar Nicolás Bodín y que nos presenta en un plano denominado “Plano y perfiles del fuerte que se proyecta en Cabo Negrete…”. A mediados del siglo XIX el conjunto de edificaciones está destruido y en ruina.
Ver más

 

jueves, 31 de enero de 2013

Vía Dianium y Altea / Jaume Martínez

 Via Dianium, traçat de 180 km que connecta les poblacions costaneres des Albalat de la Ribera fins Alacant. Aquest recorregut arriba 18 termes municipals en les províncies de València i Alacant. A Altea coincident en gran part amb el Camí Reial d'època medieval o moderna.
L'àmbit d'existència és confús entre els Termes de l'Alfàs i Calp, dins d'un continu entre Cartagena i Dénia, en època Romana, o entre València i Alacant per la costa en èpoques medievals o modernes.
Travessa entorns i paisatges tots ells amb un elevat component antròpic i urbanitzador. Així, passem per zones de cultiu de regadiu amb masos, alternant amb edificis propis d'urbanitzacions modernes, incloent la zona industrial de la Carbonera, fins arribar al nucli urbà d'Altea. Pel nord es ix de la vila i es travessa el llit del riu Algar, endinsant-nos de nou en un paisatge agrari de regadiu amb abundància d'edificacions unifamiliars. En arribar a la N 332 el camí es converteix en un carrer entre edificis. A partir del Cap Negret, va vorejant la platja fins arribar a la urbanització del Port Mascarat on s'endinsa als carrers de la urbanització (excepte el tram per dins del llit sec del barranc Salat).
  


  
Vía Dianium, trazado de 180 Km. que conecta las poblaciones costeras desde Albalat de la Ribera hasta Alacant. Este recorrido alcanza 18 términos municipales en las provincias de València y Alacant. En Altea coincidente en gran parte con el Camí Reial de época medieval o moderna.
El ámbito de existencia es confuso entre los Términos de Alfaz y Calp, dentro de un continuo entre Cartagena y Dénia, en época Romana, o entre Valencia y Alicante por la costa en épocas medievales o modernas.
Atraviesa entornos y paisajes todos ellos con un elevado componente antrópico y urbanizador. Así, pasamos por zonas de cultivo de regadío con casas de labor, alternando con edificios propios de urbanizaciones modernas,  incluyendo la zona industrial de la Carbonera, hasta llegar al casco urbano de Altea. Por el norte se sale de la villa y se atraviesa el cauce del río Algar, adentrándonos de nuevo en un paisaje agrario de regadío con abundancia de edificaciones unifamiliares. Al llegar a la N 332 el camino se convierte en una calle entre edificios. A partir del Cap Negret, va ladeando la playa hasta llegar a la urbanización del Puerto Mascarat donde se adentra  en las calles de la urbanización (salvo el tramo por dentro del cauce seco del Barranc Salat).

miércoles, 23 de enero de 2013

El Calvari d´Altea / Miguel del Rey


Vista del segle XVIII i Capelles actuals.

El calvari inicia el seu recorregut a costat del Portal Vell al vessant nord de l'antiga muralla i es perllonga a través del carrer Calvari fins a l'antic calvari situat en el que va ser l'antiga ermita de Xotxim. El paisatge està molt deteriorat per la incidència de l'urbà sobre un recorregut que no ha estat valorat com a bé patrimonial. La presència del paisatge de la Serra i la vall del riu, així com l'existència d'alguns jardins públics poden disminuir un deteriorament visual que és evident en el que va ser l'entorn de Sant Xotxim.
Es tracta d'casilicis tradicionals de base quadrada, exempts o adossats als edificis o paraments existents. Compostos per dos cossos, un inferior que defineix un plafó sobre el qual consta el nombre de l'Estació i que emmarca el que serà l'ample de la fornícula superior on es protegeix el plafó ceràmic de quatre rajoles que descriu gràficament la indicada Estació.
La fornícula superior s'acaba amb un arc carpanell que crea una situació formalment incerta entre la forma del panell-quadrada-i la corba sempre insegura del carpanell. Sobre això una potent imposta defineix la base del que serà el cos de rematada superior: una piràmide de base quadrada que s'eleva sobre unes arestes de gruix variable. No totes les capelles són iguals, es conserva l'existent en la tàpia de la casa de D Genaro Lahuerta, on l'estació VII té un disseny particular. Tots els casalicis estan sempre acabats en arrebossats i pintades de blanc
---------
 
Vista del siglo XVIII y Capillas actuales.
 
El calvario inicia su recorrido en junto al Portal Vell en la ladera norte de la antigua muralla y se prolonga a través de la calle Calvari hasta el antiguo calvario ubicado en lo que fue la antigua ermita de Xotxim. El paisaje esta muy deteriorado por la incidencia de lo urbano sobre un recorrido que no ha sido valorado como bien patrimonial. La presencia del paisaje de la Sierra y el valle del río, así como la existencia de algunos jardines públicos pueden aminorar un deterioro visual que es evidente en lo que fue el entorno de Sant Xotxim.
Se trata de casilicios tradicionales de base cuadrada, exentos o adosados a los edificios o paramentos existentes. Compuestos por dos cuerpos, uno inferior que define un plafón sobre el que se in...
scribe el número de la Estación y que enmarca lo que será el ancho de la hornacina superior donde se resguarda el plafón cerámico de cuatro azulejos que describe gráficamente la indicada Estación.
La hornacina superior se acaba con un arco carpanel que crea una situación formalmente incierta entre la forma del panel -cuadrada- y la curva siempre insegura del carpanel. Sobre ello una potente imposta define la base de lo que será el cuerpo de remate superior: una pirámide de base cuadrada que se eleva sobre unas aristas de espesor variable. No todas las capillas son iguales, se conserva la existente en la tapia de la casa de D Genaro Lahuerta, donde la estación VII tiene un diseño particular. Todos los casalicios están siempre acabados en revocos y pintadas de blanco

sábado, 19 de enero de 2013

Personatges alteans del S XX - Francesc Martínez i Martínez/ per Pedro J. Ciudad


Fa uns dies vaig estar en la presentació d'un cicle commemoratiu dels cent anys de l'edició de "Còses de la meua tèrra, la Marina" d'en Francesc Martínez i Martínez. Un parell de coses van cridar la meua atenció: l'interès que desperta aquesta figura alteana en uns pocs paisans i una fotografia presa actualment, de mala qualitat, de la làpida de l'insigne finat.
La meua pregunta reflexiva és: quin record quedarà en els alteans d'en Francesc Martínez y Martínez i del seu llegat, dins de cent anys més, si el lloc on està la seua làpida indicant la seua presència –en pols– roman en un trist abandó; li falta el cristall que protegia la làpida i un trist crucifix i ram artificial, deslluïts, acompanyen la primorosa pedra negra, recordant a tots el temps que aquest enterrament està oblidat. Per cert els vaig apartar per a fer la meua foto, i després netejar-la amb aigua de la pols de decennis.
El meu agraïment, ací, als que volen reeditar la seua trilogia alteana i refrescar la nostra memòria sobre aquest personatge.
La història la oblidem amb el concurs de tots, fins i tot el dels què continuen lluitant per mantenir-la viva. Açò dol.
Encara que no resa en la làpida, en Francesc va morir el dia 5 d'octubre de 1946 i va ser enterrat el següent dia 6.

jueves, 17 de enero de 2013

El módulo prefabricado modelo “Venturo” cf45/ Miguel del Rey

El módulo prefabricado modelo “Venturo” cf45 de la marca Polykem es un volumen compuesto por varias piezas prefabricadas que se ensamblan en el sitio y son fáciles de transportar por carretera con medidas estándar. Construidas en fibra de vidrio con acabados muy estables exteriores y con aislamiento de poliuretano interno, fachadas de aluminio anodizado en carpintería y paneles de aluminio de colores diversos o de vidrio. La denominada “Casa Finlandia” ha prestado largo tiempo de servicio siendo el momento de tener un lugar adecuado y estable para valorar su arquitectura.
De las 19 casas fabricadas de este modelo, la mayor parte fueron  vendidas en Suecia, en parte como Estaciones de Servicio para gasolineras. De ellas queda una en Suecia en el Kivik Art Center vinculado a la Universidad de Lund dentro del programa de Arquitectura y Paisaje.
La que tenemos en Altea fue en origen Sede del Club Náutico, hasta que se construyeron las instalaciones actuales. Se trata pues, de un prestigioso elementos de catálogo del Movimiento Moderno. 

miércoles, 16 de enero de 2013

Pont del Riu en Altea / per Miguel del Rey


Construït per arcs rebaixats d'uns 9 metres de llum que descansen en bases aplantillades, arcs i bases construïts amb pedra calcària de Les Quyintanes, on les dovelles dels arcs formers i les peces que formen el tallamar són de pedra calcària més dura i de color més clar, possiblement del Campello, mentre que la resta són possiblement pedra de les pedreres locals. Consta de 20 arcs amb una longitud total de 258 mtrs més dos llargs embarcaments a banda i banda. Construït el 1880 va resoldre definitivament el pas del riu que havia de fer-se pel camí Reial i travessar quan era possible travessant amb pontons o directament per l'aigua l'Algar, o bé en ocasions, quan l'aigua era abundant, sortejant el riu mitjançant embarcaments per mar de persones i carruatges.
Les bases aplantillades has estat bastament ampliades a banda i banda per donar més amplada a la carretera, perdent part de la impostació d'atracada de l'arc. De la mateixa manera el pont ha perdut la seua ben treballat ampit i els ajustats refugis que disposava en la seua forma original.
----------------------

Construido por arcos rebajados de unos 9 metros de luz que descansan en basas aplantilladas; arcos y basas construidos con piedra caliza alteana de Les Quintanes, donde las dovelas de los arcos formeros y las piezas que forman el tajamar son de piedra caliza más dura y de color más claro, posiblemente de Campello, mientras que el resto son posiblemente piedra de las canteras locales.  Consta de 20 arcos con una longitud total de 258 mtrs más dos largos embarques a ambos lados. Construido en 1880 resolvió definitivamente el paso del río que debía hacerse por el Camino Real y vadear cuando era posible atravesando con pontones o directamente por el agua el Algar, o bien en ocasiones, cuando el agua era abundante, sorteando el río por medio de embarques por mar de personas y carruajes.
Las basas aplantilladas has sido burdamente ampliadas a ambos lados para dar más anchura a la carretera, perdiendo parte de la impostación de atraque del arco. De la misma manera el puente ha perdido su bien trabajado pretil y los ajustados burladeros que disponía en su forma original.

jueves, 3 de enero de 2013

Personatges alteans del S XIX- Ignasi Salvá i Salelles / por Miguel del Rey


Imatge de la Casa Salvá - Segle XVIII-; possiblement construïda per Ignasi Salvà i Salelles (neix a Altea sobre la dècada de 1750), fill de Domingo Salvà advocat dels Reials Consells i Ana María Salelles, amb terres a Altea, Callosa i Bolulla. Familiars del Sant Ofici. Fillol de Bartolomé Calzas del Castillo i Acosta, Governador de la Fortalesa d'Altea.
Sotstinent requeridor de la Costa, Alcaide del Castell de Cap Negret i mes tard Alcalde ordinari d'Altea en 1801. Va casar amb Vicenta Maria Bolufer i Trilles, de Xàbia, neboda de Purificació Olcina i Sanchís de Gorga, casada a la vegada amb el nebot de Bartolomé.
--------------------------
Imagen de la Casa Salvá - Siglo XVIII-; posiblemente construida por Ignasi Salvá i Salelles (nace en Altea sobre la década de 1750), hijo de Domingo Salvá abogado de los Reales Consejos y Ana María Salelles, con tierras en Altea, Callosa y Bolulla. Familiares del Santo Oficio. Ahijado de Bartolomé Calzas del Castillo i Acosta, Gobernador de la Fortaleza de Altea.
Subteniente Requeridor de la Costa, Alcaide del Castillo de Cap Negret y Alcalde ordinario de Altea en 1801. Casó con Vicenta María Bolufer i Trilles, de Xàbia, sobrina de Purificación Olcina i Sanchís de Gorga, casada a su vez con el sobrino de Bartolomé.



miércoles, 2 de enero de 2013

Personatges alteans del S. XVIII- José Ramón Calzas del Castillo i Aranda / per Miguel del Rey


Porta de la parròquia de Sant Josep en el Albaicín de Granada, on va ser batejat José Ramón Calzas del Castillo i Aranda, sobre 1770, va viure la seva infantesa a Altea, a la casa familiar del carrer Jesús. Fill de Juan Miguel Calzas i d'Elvira Aranda, va ser germà de Bartolomé Calzas, hereu del mayorazgo de Benimussa a Altea. Cadet i més tard Tinent en el Regiment d'Infanteria Espanya aquarterat a Palma de Mallorca. Va casar a Altea el 7 de febrer de 1807 amb la senyora María Paula Barber i Sancho, filla de Domingo Barber, advocat i de Donya Maria Francisca Sancho. Acabada la guerra amb França es va retirar amb el referit grau militar. Posseïa terres a la partida del Bol (Altea). Va morir a Altea el 1825. Va tenir sis fills, dels quals la sisena, Elvira Calzas i Barber (* Altea, 1816?) Va casar amb Don Rafael Sastre Jorro, fill de Francisco Sastre, propietari de terres i camperol i d'Ana María Jorro. Van tenir per fills a una parella de bessons: José Sastre i Calzas del Castillo, (* Altea, 1851, + 1926) apadrinat per Francisco de Paula i Rita Calzas i Aragonès. Casat amb Josefa Fuster Asensi, natural d'Altea. I Magdalena, apadrinada per Joaquin i Maria Barber.



-------
Puerta de la parroquia de San José en el Albaicín de Granada, donde fue bautizado don José Ramón Calzas del Castillo i Aranda, sobre 1770, vivió su niñez en Altea, en la casa familiar de la calle Jesús. Hijo de Juan Miguel Calzas y de Elvira Aranda, fue hermano de Bartolomé Calzas, heredero del mayorazgo de Benimussa en Altea. Cadete y más tarde Teniente en el Regimiento  de Infantería España acuartelado en Palma de Mallorca. Casó en Altea el 7 de febrero de 1807 con Doña María Paula Barber y Sancho, hija de Don Domingo Barber, abogado y de Doña Maria Francisca Sancho. Acabada la guerra con Francia se retiró con el referido grado militar. Poseía tierras en la partida del Bol (Altea). Murió en Altea en 1825. Tuvo seis hijos, de los cuales la sexta, Elvira Calzas del Castillo Barber (* Altea, 1816?) casó con Don Rafael Sastre Jorro, hijo de Francisco Sastre, labrador y de Ana María Jorro. Tuvieron por hijos a una pareja de mellizos: José Sastre i Calzas del Castillo, (*Altea, 1851, + 1926) apadrinado por Francisco de Paula y Rita Calzas del Castillo Aragonés. Casado con Josefa Fuster Asensi, natural de Altea. Y Magdalena, apadrinada por Don Joaquin Barber y Doña María Barber.